My Beautiful Archive

Mantenir oberta una discoteca, o poder-hi anar, resulta massa car per als italians. Durant els últims 14 anys, a Itàlia han tancat milers de locals nocturns. Segons dades de Fipe-Confcommercio (la Federació Italiana d’Establiments Públics) i de l'Osservatorio Nuit de Nomisma, entre 2008 i 2022 el nombre de discoteques al país va passar d’aproximadament 4.100 a unes 2.000. Aquesta xifra representa una pèrdua neta d'unes 2.100 discoteques i una caiguda propera al 52%. Els tancaments no es van aturar el 2022. Fins i tot al 2024, l'augment dels costos d'explotació i, sobretot, l’empobriment de la joventut italiana, juntament amb els canvis en les seves formes de socialització, converteixen en una raresa aquests paradisos d’excés i luxe, simbolitzats per boles de miralls, canons de fum, raigs làser i escales monumentals.  

Els millennials van créixer sent el centre de l'atenció cultural i comercial i ara als GenZ (i els Alfa al darrere) els fan sentir vergonya aliena. No importa el que facin, ja no pillen ni l'humor ni el nou llenguatge dels encara més joves. De ser els que van inventar les regles d' Instagram a no entendre ni els nous formats ni el nou humor de TikTok . El c anvi cultural s'ha accelerat exponencialment. El que era 'in' fa sis mesos, ara és 'cringe' Els millennials tenen la sensació sobtada d'haver passat de ser els protagonistes dels titulars a ser els pares que no "pillen" el que passa. És el so de la porta tancant-se sobre la seva joventut cultural.  

Alguns compostos químics com l'atrazina (un herbicida molt comú) i altres pesticides, fitoestrògens, plastificants com el BPA i els ftalats imiten l'hormona femenina estrògen o bloquegen la producció de testosterona, interferint en el desenvolupament endocrí. Això provoca en les granotes l'aparició de mascles amb òrgans reproductors intersex (tant testicles com ovaris), nivells reduïts de testosterona i, el més famós, una reducció o pèrdua completa de la capacitat de cantar. Aquesta interferència química desafia les categories binàries i fixes de sexe i comportament en les granotes. Kamat & Parker en lloc de veure les granotes intersex com a "malaltes", les veuen com a manifestacions de la diversitat biològica que sempre ha existit, però que els contaminants han exacerbat. Aquestes granotes tenen vides , no només funcions reproductives. Les seves existències desafien les categories i, per tant, són "queer" en el sentit més ampli del term...

El diari USA Today publica avui en portada una enquesta sobre la percepció que tenen els nord-americans de les relacions de parella. Segons els resultats, el 48% de la població afirma que no sortiria, en cap cas, amb una persona a l’atur, encara que li resultés molt atractiva. A més, un 69% reconeix haver mantingut una relació que ja no els satisfacia per no perdre el seu estatus econòmic. Finalment, els enquestats assenyalen que el salari ideal de la seva parella hauria de situar-se en 7.861 euros nets mensuals en el cas dels homes i en 6.431 euros nets en el cas de les dones

  Vicente Parra  a La Semana del Asesino A propòsit de la mort d'Eusebio Poncela he repassat una mica la seva filmografia i he vist a IMDB una imatge d'un patillut Vicente Parra sense samarreta encenent-se una cigarreta en un interior decorat amb un look molt setentero a la pel·li 'La semana del asesino' (1972). Res no em connecta tant amb la idea d’“estiu” com aquelles cortines de PVC antiinsectes de colors vius que decoraven les portes de tantes cases als pobles. Recordo la petita cerimònia anual de penjar-les, amb el canvi d’estació, a casa de la tieta de l’estanc. Ella ja no podia fer-ho i me’n demanava ajuda. Ara la tieta ja no hi és i les cortines també han desaparegut: les portes de les cases ja no es deixen obertes i gairebé tots els insectes que havien de mantenir a ratlla s’han extingit. I jo donaria el que fos per haver-ne guardat una, només per reviure l’emoció d’aquell gest: penjar-la amb l’arribada de la calor, amb la sensació que el món encara és ple ...

  Aquest mes de juliol, Taschen ha publicat un llibre monumental sobre la història i les creacions del dissenyador italià Valentino Garavani. Gian Paolo Barbieri va ser un dels fotògrafs de capçalera de Valentino i signa una imatge, apareguda a Vogue Italia el setembre de 1975, protagonitzada per Jerry Hall. El que veiem a la foto és l’actriu amb un vestit de llana color mel amb coll i punys de marta gibelina, i un home molt guapo, nu, al llit, amb cara de circumstàncies, mentre ella parla per telèfon. L’escena passa en una habitació de dormir molt gran i luxosament decorada amb nombrosos objectes de plata, làmpades, jocs de te amb filigrana, llençols brodats i tot de cors, en un ambient que recalca l’afició de la protagonista pel luxe kitsch, el seu poder adquisitiu i la seva passió per l’amor. Tota l’habitació és plena de retrats emmarcats d’homes guapos, com una sala de trofeus. El noi del llit sembla com si escoltés com la dona parla amb un d’aquells homes o, pots...